Página principal

Set X set la millor amiga de l’home


Descargar 9.81 Kb.
Fecha de conversión21.09.2016
Tamaño9.81 Kb.
2/12/2009  SET X SET

La millor amiga de l’home

JULI Capella


Ja ho va dir Mick Jagger, que la mà és la millor amiga de l’home, sobretot quan està solter. Segurament constarà en el manual extremeny d’autosatisfacció. Però jo reivindico la mà com el millor instrument creatiu que tenim. Sempre a les ordres del cervell, és clar. La mà és d’una sofisticació extrema, tant serveix per pegar una bufetada com per acariciar. Per saludar un rei o eixugar-se el cul cinc minuts més tard. Dues mans juntes serveixen per resar, però, si les fas moure una contra una altra, llavors aplaudeixen.
El millor de les mans, són sens dubte els dits, aquells cilindres articulats per falanges, que permeten tant assenyalar com furgar-se el nas. El dit petit serveix per puntejar la guitarra, l’anul·lar per portar l’anell i el cor per insultar. Els dits combinats entre si són la bomba: permeten fer un espetec o desdir un jurament. L’índex, amb el del mig, fa el signe de la victòria, però amb el dit petit posa les banyes…
Però encara hi ha una cosa més perfecta que la creació divina de la mà i els seus dits: la seva prolongació amb un instrument creat per l’ésser humà. Aquesta combinació ha estat, sens dubte, la clau de la civilització. Gràcies a una mà amb un pic i una pala s’han erigit les obres arquitectòniques més notables. Una mà més una agulla ha cosit els vestits més elegants. Una mà i un pinzell han pintat els quadros més sublims i emotius.
Per a la gent creativa, el llapis ha estat el nostre sisè dit. Durant molts segles ha servit per definir l’origen de les coses: cadires, marques, o ciutats. Tot s’iniciava amb un esbós manual. Però ara el mouse, aquella bola amb cua, ens permet saltar-nos aquell moment màgic i iniciàtic de la tinta. La digitalització (no de dit) unifica tots els traços, com el teclat va arruïnar la grafologia. Reivindico aquells croquis a mà, que ja deixaven patent el caràcter de l’obra futura. On cada autor ja insuflava el seu peculiar estil. Perquè no hi ha hagut mai dues mans iguals amb traços iguals. ¿No s’adonen que ara tot projecte es nota unificat per la sinuositat de l’ordinador?
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=666831&idseccio_PK=1006
25/11/2009  SIETE X SIETE

No son genios lo que ahora necesitamos

JULI Capella


El genial arquitecto José Antonio Coderch siempre se mostró parco en escribir y teorizar sobre su obra. Recelaba de los críticos de pluma fácil. Con todo, a los 47 años se decidió a redactar un breve manifiesto titulado No son genios lo que necesitamos ahora. Con una precisión lacerante, iba desmenuzando los males que amenazan a la profesión.
Esto, hoy en día, nos viene al pelo, medio siglo después, en un momento de resaca del boom edificatorio que ha dejado un rastro poco apetecible de genialidades. Para Coderch, el genio solo podía ser un acontecimiento esporádico, nunca un objetivo. Nadie debería pensar en ser genial, sino en ejercer su profesión con empeño. Para él, lo importante era perseguir valores tradicionales. Pero hoy en día la dictadura de lo mediático necesita valores extraordinarios. Y eso encaja a la perfección con el inmenso ego del creador.
Ahora los presuntos genios proliferan en cualquier profesión y son incentivados por los medios de comunicación, ávidos de noticias extremas. La búsqueda obsesiva del genio ha desembocado en el encumbramiento de cualquier talento llamativo, al que luego se deja caer en picado, una vez pasado de moda. La vedete triunfadora es el modelo adoptado por las escuelas. Lo que hoy persiguen los estudiantes es convertirse en estrellas del hormigón o del cristal, más que resolver los retos edificatorios de la sociedad que les ha tocado vivir. Fue el mismo Coderch quien ya advirtió que había «más tontos por metro cuadrado en la universidad que una tarde de sábado en El Corte Inglés».
Lo que necesitamos ahora es que la mayoría de arquitectos, músicos, médicos, jueces, etcétera, ejerzan sus profesiones con rigor y con entrega. Que busquen resolver con pericia los retos respectivos. Que su objetivo no sea el lucimiento personal ni el afán económico. Que gloria y riqueza sean, en todo caso, una consecuencia natural del esfuerzo. Porque la sociedad no puede vivir de excepciones. Y si algún tipo genial se encarna entre nosotros, bienvenido sea. La verdad es que alguno, de vez en cuando, tampoco nos viene nada mal.
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=664785&idseccio_PK=1006


La base de datos está protegida por derechos de autor ©espanito.com 2016
enviar mensaje