Página principal

L'infern de cals Wittgenstein


Descargar 24.88 Kb.
Fecha de conversión24.09.2016
Tamaño24.88 Kb.
L'infern de cals Wittgenstein

La flaquesa de Thomas Bernhard (Herleen, Països Baixos, 1931 - Ohlsdorf, Àustria, 1989) per Ludwig Wittgenstein ve de lluny i està relacionada amb l'amistat que el dramaturg mantenia amb Paul Wittgenstein, nebot del filòsof. El 1982, Thomas Bernhard va escriure el relat 'El nebot de Wittgenstein. Una amistat', publicat en català per Empúries el 1985, en traducció de Josep Murgades.

En l'obra 'Almuerzo en casa de los Wittgenstein', el dramaturg recrea la relació que Ludwig Wittgenstein hauria tingut amb les seves dues germanes, dues actrius sense gaire excel·lència, però amb butlla vitalícia gràcies a una participació financera dipositada pel pare dels tres, que els permet pujar a l'escenari quan els ve de gust, ni que sigui per fer un numeret.

L'espai temporal de l'obra se centra en el retorn que Ludwig fa a casa després d'un temps de rehabilitació al manicomi d'Steinhof, un centre de Viena. I Bernhard, continuant en la línia de parlar de tot el que l'envolta i de la gent amb qui confia, posa tres noms de fonts als personatges que, en realitat corresponen als noms de tres intèrprets que en la vida real havien treballat en obres seves i que ell considerava de primera fila: Ilse Ritter, Kirsten Dene i Pert Voss. Així, Ritter (Àngels Bassas) és la germana més frívola, alegre, comprensiva amb els alts-i-baixos de Ludwig, i Dene (Carmen Machi) és la germana que s'aferra a la tradició de la casa pairal, que vetlla per alimentar i vestir el germà, que li copia els escrits filosòfics ni que no n'entengui un borrall, però que li recorda els orígens i el passat que li pesen com una llosa en el seu interior. Voss (Mingo Ràfols) és el nom que Thomas Bernhard dóna al protagonista, Ludwig Wittgenstein.

Les dues hores i mitja del discurs de Thomas Bernhard, no exempt mai de controvèrsia i de provocació prou purgada pels seus coetanis austríacs, transcorren en el saló principal de la mansió pairal. Una escenografia de gran brillantor, de brocanter de cinc estrelles, pur modernisme vienès —mobiliari i vitralls que coincidiran després en el temps amb el modernisme català—, amb un rellotge de peu, un gramòfon, els quadres dels retrats dels membres més importants de la família penjats a la paret, un armari-vitrina per a la vaixella, butaques de braços, algunes cadires tapissades i una llarga taula central que engrandeix la distància que hi ha entre els tres germans.

Atenció a tots aquests elements paral·lels perquè la posada en escena d'aquest "dinar" a casa dels Wittgenstein no en desaprofitarà cap: els quadres van d'un pany de paret a una altra descobrint les marques polsoses sobre l'antic empaperat que respira a tuf de romàtic; la vaixella es farà miques en un moment donat; les estovalles brodades a l'antigor per l'àvia provocaran una de les escenes d'enjòlit de tota l'obra que anuncien el desgavell; el rellotge de paret es convertirà en un protagonista en moviment més; el gramòfon posarà la música que amanseix la fera; i els plats —autèntica carta d'hotel de luxe— de la cuina al menjador, en un dinar que no alimenta gaire Ludwig fins que arriba a empassar-se, en un temerari risc teatral, un parell de senyors bunyols fregits, uns típics i odiats "braten krapfen" austríacs que proporcionen un dels moments àlgids del to que va prenent l'esquizofrènia de Wittgenstein en contacte amb el seu passat. Per fi, els calçotets de muntanya, de cama llarga i de cotó marca Montblanc, i els cafetons finals tornaran la calma després de la tempesta.

Thomas Bernhard no ha estat mai un autor senzill de dominar escènicament. Per això, el resultat d'aquesta muntatge, si se salva en conjunt, és perquè, a la vegada, l'autor impregna amb un text dens el domini de la tensió narrativa i dramàtica que crea, malgrat, en aquest cas, un allargassat plantejament, que sortosament no arriba a fer decaure l'interès dels espectadors per saber com acabarà tot plegat.

Malgrat ser tot un Bernhard, una lleugera estisorada pels tres quarts inicials em sembla que no li farien cap mal. Però, ¿qui retalla en Bernhard a aquestes altures? Esclar que el llarg acte inicial, només amb les dues germanes en escena, serveix perquè, quan arribi Ludwig, tothom ja sàpiga qui és, com és i gairebé com actua i com pensa. Una manera dramàtica mestra de fer present un personatge absent i de posar en antecedents els espectadors.

El fet és que el llenguatge de Thomas Bernhard fa també de bon escoltar i difícilment avorreix l'auditori. Les dues intèrprets, Carmen Machi i Àngels Bassas, tenen aquesta delicada missió de fer de mestres de cerimònies de tot el que vindrà després. I Mingo Ràfols, des del moment que entra en escena, té la responsabilitat de mantenir el to ascendent i de lluir-se en un d'aquells papers que marquen progressivament la trajectòria d'un actor.

En el fons, no cal esperar una teoria filosòfica, ni una versió reduïda del 'Tractatus Logico-Philosophicus', ni les idees abocades per Wittgenstein a 'De la certesa' en lletra menuda sinó una visió de la vida més íntima i senzilla, en lletra majúscula, que deixa al descobert les obsessions, les bogeries i les grans idees bàsiques que van perseguir el filòsof Ludwig Josef Johann Wittgenstein (Viena, 1889 - Cambridge, 1951), un austríac de família burgesa industrial, d'origen jueu i investigador del llenguatge, que trenta anys després de la seva mort va captivar Thomas Bernhard i el va mitificar. Per això aquest 'Almuerzo en casa de los Wittgenstein' té l'alè d'una obra de fantasmes, però de fantasmes de carn i os, que sempre són més creïbles.



Andreu Sotorra, Revista Clip de Teatre, 18 juliol 2010

______________________________________________________

Àcid esperpent de Bernhard

Bernhard és molt Bernhard. Amarg, àcid, pessimista però amb un humor sarcàstic que ratlla l'esperpent, l'autor austríac aboca en cada obra la seva demolidora denúncia a la societat i als principis que la regeixen. Almuerzo en casa de los Wittgestein (Ritter, Dene, Voss), versió de Josep Maria Mestres que acaba de presentar el Romea, exhibeix les senyes d'identitat de la manera d'entendre el teatre i la vida de l'escriptor però sense que el muntatge hagi acabat de trobar l'equilibri que exigeix un text d'aquesta envergadura.

Al principi costa entrar en la dinàmica de l'obra. Amb dues actrius de la talla de Carmen Machi –a qui sembla que se li hagi demanat que tiri només dels recursos més suats del seu repertori– i Àngels Bassas

–que comença vacil·lant però acaba creixent a mesura que avança la funció– sorprèn que l'obra tingui una arrencada amb tan poc ritme. És com si les intèrprets estiguessin més pendents del recitat dels seus textos que del caràcter dels seus personatges. I això és un problema molt seriós, que perjudica la transmissió de l'univers d'uns personatges neuròtics, hereus d'una tradició familiar asfixiant i d'un llegat difícil d'assumir.

La producció es recupera a partir de l'entrada de Mingo Ràfols (Ludwig/Voss). El filòsof boig però lúcid en les seves reflexions acaba de sortir del manicomi i torna a casa seva. Les seves germanes, la nihilista i rebel Ritter (Àngels Bassas) i l'obsessiva i integradora des de les seves idees fixes Dene (Carmen Machi) li preparen un dinar i mostren les diferències entre elles sobre les expectatives d'aquest retorn.

Però la caixa dels trons acabarà explotant amb la histriònica reacció de Voss. Volen estovalles, vaixelles i cristalleries i hi ha canvis de lloc dels quadros dels avantpassats. Apareix la denúncia de la hipocresia social i de la manipulació de l'art i el teatre des dels governs i els mecenes, així com el radical antinacionalisme de l'autor. Mestres mostra aquí el Bernhard més reconeixible, però encara li falta alguna cosa per trobar el to d'una obra tan potent.



César López Rosell, El Periódico, 15 juliol 2010

______________________________________________________

Con Bernhard no se juega

La obra del austriaco Thomas Bernhard es bien conocida en nuestro país. No sólo hemos recibido fascinantes espectáculos de Krystian Lupa (Extinció), sino que nuestros directores se han asomado al escritor con resultados, en general, notables. Recuerdo entrañablemente la versión que Jordi Mesalles hizo de 'La força del costum', en Teatreneu; A la meta, 'L'homme de teatre' y 'Mestres antics', de Xavier Albertí, o la obra que nos ocupa y que en 1992 dirigió Calixto Bieito en la sala Beckett.

Josep Maria Mestres es un gran profesional que ha logrado éxitos de público con comedias de Oscar Wilde, Bernard Shaw o el mismísimo Shakespeare, y es lógico que haya querido virar hacia un teatro menos festivo y más profundo como el de Bernhard. Pero el resultado está por debajo de lo esperado. Diría que por debajo de lo necesario. La voz de Bernhard resuena y sus drásticas sentencias sobre la familia, la tradición, el arte o la filosofía se oyen claras, nítidas. ¿Suficiente? Creo que no. Un texto como el de 'Almuerzo en casa...' exige una interpretación que va más allá del texto, precisa de una catarsis de los intérpretes para no restar fuerza a los tremendos cañonazos que el autor dispara contra su país, contra una alta burguesía enferma y contra el teatro. Para expresar el tormento de los personajes.

En el 'Almuerzo...', Bernhard convoca a dos hermanas: la mayor (Carmen Machi), depositaria de la tradición y defensora del inmovilismo pero también enamorada de su hermano Ludwig, y la menor (Àngels Bassas), incapaz de moverse, de decidir sobre su vida aunque piense en ello, aunque sienta la necesidad de salir de la tumba que fue y sigue siendo la vivienda familiar. Y llega Ludwig, el hermano internado durante años en un psiquiátrico, enloquecido por la filosofía pero con brotes de inteligencia (como Artaud) en su análisis de la realidad y el mundo. La propuesta de Mestres es correcta. Pero cuidado, no es precisamente contradictoria la simple corrección en una obra así. Entiendo que Mestres haya querido llevar el agua a su molino.

Machi, torturada internamente, pero de imagen risueña, se ciñe a sus recursos comediográficos con la complacencia del director. Àngels Bassas es la que mejor ha profundizado en un personaje que escucha más que habla. Finalmente, a Mingo Ràfols se le ve, y agradece, el trabajo de composición del personaje. Efectista, sí. Nada más. ¿En qué parte del cuerpo anida la locura? El filósofo loco será loco pero también filósofo y sus acciones no tienen por qué estar teñidas constantemente de gestos y tics. Depure, señor Ràfols. Depure. A un psicótico no se le detecta a primera vista. La portentosa escenografía realista de Pep Duran apoya la corrección de un espectáculo sin alma. Con Bernhard no se juega.

Santiago Fondevila, La Vanguardia, 20 juliol 2010

______________________________________________________

Amb empatia

Fa gairebé 20 anys, Calixto Bieito va ocupar la Beckett amb aquest text de Bernhard, un autor que no va saber com perdonar els seus compatriotes, fent servir la dramatúrgia com un fuet contra l'entotsolament i la hipocresia d'una societat obstinada a deixar passar el present mentre enyora un passat imperial. Un text sense condescendència.

En la producció ara dirigida per Josep Maria Mestres, l'austeritat escènica s'ha convertit en un asfixiant decorat de teatre burgès. Res a dir, si fos l'únic element aburgesat del muntatge. Bernhard construeix el seu teatre en el conflicte entre el continent i el contingut. Però Mestres opta per contaminar tota la seva posada en escena en la complaença del teatre ben fet. Adéu a la cruel distància marcada pel seu autor, substituïda per una empatia que no té res a veure amb la misantropia radical de l'autor.

Aquesta Almuerzo en casa de los Wittgenstein és una correcta reproducció del text i una traïció a la seva reflexió dramàtica. Un obedient Mingo Ràfols posa els seus recursos al servei d'un carregós enfant terrible. Carmen Machi descobreix unes limitacions que fins ara no s'havien fet visibles, contenta d'explotar els trets més fàcils d'una passiva-agressiva. Només Àngels Bassas i el cinisme que desprèn el seu caràcter atreu l'atenció de l'espectador. Ella sap transmetre matisos només estant a l'escenari.



Francesc Massip, Avui / El Punt, 22 juliol 2010

______________________________________________________

Son pláticas de familia

Quizás Ritter, Dene, Voss (1984) sea -mano a mano con Minetti- la mejor pieza dramática de Bernhard. La menos reiterativa, la más musical, la mejor estructurada. El rigor estructural reconcentra el hervor y le pone límites, modula el aullido. Tal vez un poco más de concentración la haría fulminante, pero a costa de la sensación de asfixia. Empleo el título original porque el de la función estrenada en el Romea, Almuerzo en casa de los Wittgenstein (posiblemente tomado de la versión francesa), me parece equívoco. Ritter, Dene, Voss no es un retrato de Ludwig Wittgenstein y de su familia. El personaje central es una invención, una mixtura entre Ludwig, el filósofo, y su sobrino loco, Paul, gran amigo de Bernhard, y protagonista del que para mí también es su mejor libro, El sobrino de Wittgenstein: ferozmente alegre. Sólo se puede ser feroz desde la alegría, o lo escrito se convierte en un latazo pomposo. El filósofo, desde luego, no era un loco. Las hermanas no sé cómo serían, pero está claro que Bernhard deforma, exagera, esperpentiza. Aquí son dos actrices del Josefstadt; actrices "protegidas", que actúan cuando les apetece: la familia posee el 51% de las acciones del teatro. En el texto no se llaman Wittgenstein sino Worringer, tal vez para evitar un pleito, o para tener más libertad de invención. Ritter, Dene y Ludwig Worringer. El título original es un homenaje a los actores que la estrenaron -Ilse Ritter, Kirsten Dene, Gerd Voss- por los que Bernhard sentía un inusual aprecio. Es la primera vez, que yo sepa, que Ritter, Dene, Voss se da en castellano. En los noventa, Calixto Bieito la presentó en catalán: El dinar. Y hará tres años, Krystian Lupa ofreció una puesta extraordinaria, alucinante, en el María Guerrero.

La obra, dirigida por Josep Maria Mestres, comienza con la noticia de que Ludwig (Mingo Ràfols), que acaba de salir del manicomio vienés de Stenhof, vuelve a la casa familiar, reclamado por Dene (Carmen Machi), la hermana mayor. La vida de las dos hermanas es un vals negro de rencores, cuentas pendientes, reproches concéntricos. El malestar se ha repartido: la pequeña Ritter se quedó el asco, la abulia, el sarcasmo continuo; Dene, la pulsión ordenancista bajo la máscara del nunca pasa nada. Para Ritter, todos sus males son fruto de una herencia insoportable. "Somos de Henry James y no de nuestros padres", le responde Ludwig, con su lucidez aforística. Dene, que se desvive por su hermano, intenta ser para él, sin suerte, una segunda madre. Ritter, la que presuntamente nunca tuvo talento, está harta de todo y quiere desmontar la ficción del feliz reencuentro. Cada una luchará por llevar al monstruo a su terreno. El salón-comedor de la mansión, diseñado por el escenógrafo Pep Durán, es de un realismo absoluto: un lugar inmaculadamente opresivo, con viejos retratos familiares, puertas macizas y muebles estilo Remordimiento. El humor es la mejor baza del espectáculo de Mestres. Humor concentrado en los crescendos exasperados (las formidables escenas de los pasteles y del armario roto, que Mestres monta casi como entradas de clowns), en la muda coreografía de las hermanas mostrando sus retratos como niñas pilladas en falta, o en la interpretación de Machi (a veces un poco obvio en la gestualidad obsesiva: alisar manteles, alinear cubiertos). Carmen Machi está fantástica: su forma de llenar de vida el texto, de modular tonos, ritmos e inflexiones; su rostro de verdadero horror ante las embestidas del hermano; su naturalidad. Le da al personaje una ligereza muy a lo Amparo Rivelles, como si la obra sucediera en un ático del barrio de Salamanca o en la casa astorgana de los Panero, esperando a Leopoldo María. A Àngels Bassas, excelente actriz, le sobra retórica declamatoria y le falta incandescencia neurótica. Quizás el humor anide en el perfil que le han marcado de mujer fatal a lo Veronika Lake (melena, cigarrillo, poses), como si su personaje se hubiera quedado aprisionado en una película de la RKO o en una representación pomposa de Extraño interludio. Entendería mejor ese juego si ella fuera más mayor y tuviera un punto Baby Jane. Es una composición seria y esforzada, pero creo que su primer acto ganaría mucho si diera el texto más casual, más veloz, sin pesar tanto las frases ni lanzarlas al tendido como sentencias. En el tercero, en cambio, cuando escucha a Ludwig y le habla desde una fatigada neblina alcohólica, cada vez más divertida y cómplice porque ve en su hermano al saboteador que va a hacer saltar todo por los aires, está estupenda y en su punto.

Mingo Ràfols también va de menos a más. Al principio sentimentaliza a Ludwig, al que convierte en un fatigoso cruce entre Rain Man y Peliche: demasiados tics, demasiadas miradas al vacío con ojos de cordero degollado. Diría que no es eso: el hermano loco parece un tipo enredado en su pensamiento como en un invisible alambre de espino. Ràfols lleva a cabo un trabajo extenuante, con un texto endiablado (de hecho, los tres intérpretes han de bregar con un quintal de palabras), pero no comienza a pisar firme hasta que la furia se convierte en su motor: despega en el momento de su rotunda negativa a ser tratado por el ominoso doctor Frege. A partir de ahí ya no hay quién le pare, y el referente circense domina todo el tercer acto, con las líneas de tensión claramente establecidas: Ràfols es el augusto enloquecido, Machi es el clown que recibe las bofetadas y Bassas el contraugusto que disfruta sádicamente (y también se lleva algún que otro tortazo). Hablando de humor, si bien se mira, la obra podría leerse como una versión envenenada de El hombre que vino a cenar, de Kauffman y Hart: un tipo insoportable llega para demoler un orden cerrado. El doble final es una de las muestras del talento compositivo de Bernhard: en lugar de acabar con la conclusión "cantada" (la Heroica a todo trapo mientras Ludwig vuelve del revés los cuadros familiares), es decir, con el estallido liberador, opta por un lúcido anticlímax: la familia, eternamente reconstituida, se sienta de nuevo a la mesa y todo vuelve a empezar. Que no se me olvide: un aplauso para la vivísima traducción de Miguel Sáenz, la "voz española" de Bernhard tanto en novelas como piezas dramáticas.



Marcos Ordóñez, El País, 31 juliol 2010

______________________________________________________


La base de datos está protegida por derechos de autor ©espanito.com 2016
enviar mensaje