Página principal

Guia per seguir el debat (1) Articles periodístics


Descargar 98.14 Kb.
Página1/3
Fecha de conversión21.09.2016
Tamaño98.14 Kb.
  1   2   3
Guia per seguir el debat (1)
Articles periodístics
Per a una ràpida immersió en el debat més actual hem seleccionat els següents articles periodístics, dels que oferim els links i els paràgrafs més significatius:
Sobre el malestar incubat en els últims temps a Catalunya ...
Enric COMPANY, “El sentimiento agónico catalán” a El País Cataluña (21-09-12)

En contra de lo que a primera vista pudiera parecer, el bloque social que está cuajando políticamente en torno al independentismo no se expande impulsado por la conciencia de la fuerza de Cataluña, sino por todo lo contrario: la certeza de una debilidad que amenaza su supervivencia como nación. Hace ya bastantes años que el catalanismo es vivido y se expresa como un sentimiento agónico. Lo que lo alimenta son las inacabables dificultades surgidas en la recuperación del autogobierno después de la dictadura franquista, de las que se percibe con claridad que, en el fondo, son una continuación de la hegemonía del nacionalismo españolista en la dirección del Estado.” ...

El Estado español es visto como un aparato institucional dominado por unas élites de altos funcionarios y políticos de mentalidad e intereses centralistas surgidas de las clases medias básicamente castellanas, que se lo tienen tomado como propiedad y en las que las relativamente escasas incrustaciones de catalanes son poco más que adornos.”

El desguace en 2010 de la reforma del Estatuto de Autonomía por el Tribunal Constitucional cristalizó este proceso. El resultado de aquel lance político fue la desvalorización de la Constitución para los catalanistas. Pero, además, fue para ellos una demostración de que no se podía confiar en el Estado, porque quienes controlaban sus instituciones centrales eran capaces de hacer trampas si lo que estaba en juego era un reparto del poder.



Lo ilustrativo del caso no fue solo que se echara abajo un pacto trabajosamente negociado por dos Parlamentos y refrendado por el electorado, sino que la sentencia fuera dictada por un tribunal cuya composición había sido manipulada a su favor por el partido de la derecha españolista que se oponía al Estatuto. Lo que el PP llevó a cabo tras perder todas las votaciones del proyecto fue una exhibición de fuerza cuyo mensaje fue perfectamente captado en Cataluña, aunque por lo visto fue considerado normal y lógico en el resto de España: el Estado es nuestro, y si hace falta forzar las instituciones para frenar el autogobierno catalán, se hace.” ...

El catalanismo federalista y progresista que con Pasqual Maragall dirigió desde 2003 la batalla por la reforma del Estatuto se siente ahora débil y casi sin aliados en el resto de España: se sabe derrotado. El nacionalismo de centroderecha heredero del pujolismo también se sabe débil, pues es la parte de Cataluña que más acusa el síndrome de agonía nacional. En cambio, el independentismo, que siempre ha sido muy minoritario, está eufórico, se ve más fuerte que nunca. Acaba de sumar a sus filas a Convergència y a su entorno social y mediático, y de forma inesperada, le ha arrebatado la iniciativa política, ha ridiculizado la grandilocuencia con que Artur Mas hablaba de pacto fiscal y ahora aspira a fijar su agenda electoral.” ...

Cuando el presidente Rajoy responde al grito catalán parapetándose en la Constitución, como hizo ayer en la entrevista con Mas, llega tarde porque ya ha perdido virtualidad a los ojos del catalanismo. Él debe saberlo, pues fue el PP el que logró que se vaciara de contenido la calificación constitucional de Cataluña como nacionalidad. Esa calificación se puso en la Constitución de 1978, la de las libertades, para incluir en ella al grueso del catalanismo, pero 35 años después ha sido convertida en una inanidad. Este ha sido el problema que ha impedido que se consolidara para los catalanistas también como Carta Magna de un Estado plurinacional. Ahora son cada vez más los que en Cataluña la ven como un muro que hay que saltar.”
... i la seva significació social ...
Antoni PUIGVERD, “No és una jugada, és un corrent” a La Vanguardia (24-09-12)

... fins ara, ha estat l'expressió catalana de la crisi de la política. Una crisi de la democràcia que, com un nou fantasma, recorre l'Europa en fallida econòmica. Un fortíssim corrent cívic: variat, intergeneracional, de classes mitjanes, arrelat a la vida associativa. Un corrent convençut d'haver convertit un setembre en primavera.” ...

Després de molts anys de delegació de la societat catalana a la política, i havent entrat la política en crisi de representació, aquell corrent, realimentat ara per joves i desacomplexades generacions, va començar a reorganitzar-se anys enrere al marge dels partits. Amb aquella mateixa vitalitat civil i pluralitat. Arrelant novament en barris, pobles i associacions. Durant anys, ha estat pressionant els partits. La frustració per la sentència del Tribunal Constitucional, sumada a la crisi econòmica i al desprestigi dels partits, explica l'explosió d'aquest corrent de classes mitjanes. No hi ha al país cap altre corrent tan participatiu. Descriure'l com un muntatge polític no és error: és ceguesa analítica.” ...

... en contra del que asseguren els tòpics, Catalunya està molt polititzada. Més ben dit: una part de Catalunya està molt polititzada. El que passa és que la fervent politització d'una part limita amb la indiferència despolititzada de la resta del país. Això explica les xifres d'abstenció a les eleccions al Parlament i al referèndum estatutari. Un tòpic encara molt repetit sosté que la política catalana no interessa els ciutadans de Catalunya perquè els parla de coses que no els afecten. La idea és tan falsa com veritable. És a dir: és una mitja veritat. Les mitges veritats no serveixen per explicar la realitat (tot i que, això sí, fan un gran servei als columnistes).



A una part de la societat catalana l'interessa moltíssim la política catalana. Com demostren les discussions i matisos entorn a l'ideal de país. Això explica la variada gamma de colors polítics presents al Parlament (que contrasta amb la tendència espanyola al bipartidisme). No obstant això, aquests matisos entorn a l'ideal, provoquen indiferència en un altre gran segment de la societat catalana. Seria una exageració afirmar que aquests dos segments corresponen a les dues principals comunitats culturals que coexisteixen a Catalunya, però el factor lingüístic segur que alguna cosa explica. Dos partits polítics es van proposar reunir aquests dos segments a la mateixa àgora. Va iniciar la tasca el PSUC els anys de l'antifranquisme (amb "l'aliança de les forces del treball i la cultura"). Durant dècades, el PSC ho ha intentat institucionalment. No són pas els socialistes els responsables únics de no haver-ho aconseguit. Al contrari: hi han deixat la pell. Panxacontents, la resta de partits catalanistes van deixar que el PSC s'ofegués al pou més vital. L'àgora catalana és parcial, per tant. I aquesta és la gran incògnita de l'onada de canvi que avança a Catalunya. Atraurà els indiferents o xocarà contra ells?” ...

Em sembla que la fotografia del moment és aquesta: rebentat l'airbag del PSC, les imminents eleccions catalanes dirimiran amb claredat ardent quina és la força del catalanisme i de l'espanyolisme a Catalunya. D'aquests comicis sortirà la primera veritat objectiva de la nova etapa que aquest setembre vertiginós ha inaugurat.”


Sobre la proposta i l'estratègia independentista ...
Ferran REQUEJO, “Les dues fases de la independència” a La Vanguardia (27-02-12)

Esquematitzant, podem distingir dues etapes en el procés del país vers la seva emancipació política, la fase de l’ independentisme i la fase de la independència.
1) Independentisme. És la fase actual. L’objectiu bàsic és el d’assolir una majoria sòlida interna favorable a la independència. Raons no en falten. De fet,  en sobren. Per exemple, la posició del govern central davant de l’actual espoli fiscal recorda el que diu el personatge “Cal•lígula” d’Albert Camus: “no és pas més immoral robar directament als ciutadans que anar deixant caure impostos indirectes sobre el preu dels productes de primera necessitat. Governar és robar, això ho sap tothom. Però hi ha maneres i maneres. En el meu cas, robaré amb tota la franquesa”. 
Tres característiques d’una Catalunya independent: a) seria econòmicament més rica, amb nivells de benestar semblants al dels països nòrdics o Canadà; b) constituiria un dels estats democràtics més avançats, afavoridor de la solidaritat internacional i dels drets de les minories; c) seria una societat oberta al món i amb personalitat reconeguda.
En el moment actual, la societat civil catalana independentista està conformada per tres elements. D’una banda, l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC). Es tracta d’una organització de base individual i de caràcter transversal, sense vinculació a cap partit i amb vocació de ser present a tot el territori a través d’organitzacions locals i sectorials. D’altra banda, l’Associació de Municipis per la Independència, que agrupa aquells ajuntaments que així ho decideixin en els seus plens. Actualment inclou ja més d’una quarta part de les entitats locals del país –el seu objectiu és arribar al 50% quan celebri la seva presentació oficial. De manera semblant al que va passar amb les “consultes per la independència”, Barcelona probablement s’hi adherirà al final del procés. Finalment, el tercer element el conforma tot un conjunt d’entitats de diferent tipus –empresarials, culturals, professionals, esportives, etc. Per tal d’optimitzar l’eficiència, els recursos i les activitats d’aquestes entitats convindria que s’establís una coordinació permanent entre elles, una mena de “paraigües” organitzatiu, com a mínim entre les més importants. 
2) Independència. Aquesta és una fase més complexa que l’anterior, i en la que intervenen més actors. Cobreix dos aspectes decisius, l’àmbit institucional i l’àmbit internacional. Un cop la societat civil ha mostrat la seva fortalesa, el lideratge i les estratègies de la segona fase correspondran a les institucions del país, especialment a la Generalitat, i als partits del Parlament. De fet, no cal que hi hagi un sol partit independentista, com a vegades es diu, sinó el màxim nombre d’independentistes en tots els partits. 
En aquests processos, un primer indicador que els observadors internacionals comproven és el nombre de diputats independentistes que hi ha en un Parlament. Això no depèn de com es manifestin els diputats individualment, sinó de quants pertanyen a partits que inclouen en els seus programes la independència, encara que sigui “sense presses”. Òbviament, això ho dic de cara als propers congressos de Convergència i d’Unió. CiU que ja no es podrà presentar en les eleccions del 2014 amb la idea del “pacte fiscal”. 
En aquesta etapa  cal comptar amb un lideratge institucional clar, personalitzat i identificable des de Nova York o Pekín. Paral•lelament, s’han d’obrir estratègies d’obtenció d’aliances amb altres organitzacions i institucions internacionals (Consell d’Europa, OSCE, NNUU, UE, etc). En el seu moment es requeriran observadors i mediadors estrangers, especialment quan l’estat tingui molt més explícitament a l’agenda el tema de la independència de Catalunya i reaccioni amb tots els seus medis polítics, jurídics, mediàtics i internacionals per impedir-la. 
Crec important no confondre les prioritats, les estratègies i els lideratges d’aquestes dues etapes -malgrat els solapaments que puguin donar-se. L’objectiu de la independència és el més ambiciós que una nació sense estat es pot plantejar. I a diferència dels marcs constitucionals dels que disposen Escòcia, Quebec o Flandes, Catalunya encara aquest procés sabent de l’hostilitat del marc constitucional i de la cultura política espanyola, molt primitiva en termes de pluralisme. Tanmateix, ja ho deia lúcidament fa dècades Raymond Aron: “Els homes saben que a la llarga el dret internacional ha de sotmetre’s a la realitat. Un status territorial acaba invariablement per ser legalitzat, sempre i quan perduri”. 

Hèctor LÓPEZ BOFILL, “Com fer la independència?” a El Punt/Avui (19-09-12)

La primera via que, per bé que sembli inassolible almenys s'ha d'esmentar, és la que invoca la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría: la Constitució espanyola de 1978. Catalunya només podria ser independent sota el règim constitucional espanyol amb una reforma d'aquesta norma pel procediment agreujat, cosa que implica àmplies majories al Congrés i al Senat (dos terços de cada cambra), eleccions, nova ratificació del projecte de reforma pel Congrés i el Senat sorgit d'aquests comicis i, finalment, referèndum. En definitiva, Catalunya només seria independent a través d'aquesta via si ho decidissin les institucions i el poble espanyol. Aquesta és la interpretació del Tribunal Constitucional expressada, en relació amb el País Basc, en la sentència d'11 de setembre de 2008 sobre les consultes plantejades pel govern Ibarretxe.



La gairebé impossibilitat de donar cabuda a la voluntat majoritària catalana en aquesta tessitura per part del sistema constitucional aboca els polítics i els ciutadans a tenir present que l'estat català només es podrà forjar sobre la base d'una ruptura constitucional. Així, d'altra banda, és com ho han fet la majoria dels estats que no han seguit les regles constitucionals dels estats dels quals se separen per esdevenir noves entitats sobiranes (començant pels Estats Units d'Amèrica, que al segle XVIII van trencar tots els vincles amb el protoestat constitucional més avançat de l'època: el Regne de la Gran Bretanya).

La clau per legitimar una ruptura constitucional en un context democràtic i en l'actual horitzó del dret internacional públic passa per acompanyar el gest independentista de dues variables determinants: 1) un suport majoritari expressat a través dels representants de la ciutadania o directament mitjançant el vot ciutadà emès en un referèndum, i 2) respecte escrupolós als drets fonamentals de tota la col·lectivitat. La peculiaritat catalana respecte dels referèndums, la convocatòria dels quals és prohibida a les autoritats catalanes en el sistema constitucional actual fa que, amb tota probabilitat, el moment de la ruptura constitucional s'hagi de materialitzar a través d'una declaració parlamentària. Un cop fora de la Constitució espanyola es crearia una nova legalitat dins la qual, si ho demanés la comunitat internacional, es podria organitzar el referèndum de secessió que ratifiqués la decisió parlamentària.

Una solució intermèdia consistiria en el fet que el govern espanyol s'avingués a autoritzar el referèndum de secessió. Però la consecució de la independència catalana, encara que s'haguessin respectat els preceptes constitucionals sobre un referèndum consultiu, continuaria suposant una ruptura constitucional perquè ja hem vist que l'aparició d'una nova entitat sobirana requereix la reforma constitucional per la via agreujada.

En conclusió, malgrat que tot procés d'independència es troba esglaonat en el temps pel que fa a la solució d'aspectes derivats de la successió d'estats (repartiment d'actius i passius, construcció d'elements d'estatalitat, successió en tractats internacionals, i aquí entraria la derivada de la Unió Europea), la conjuntura constitucional present ha de fer percebre a la nostra classe política que la separació d'Espanya requerirà probablement un acte de ruptura a través d'una declaració parlamentària. Una ruptura legitimada per l'ampli suport democràtic i pel caràcter pacífic del gest, però una ruptura al capdavall (no una transició). Qui aspiri a liderar el projecte cal que es mentalitzi que aquest moment, en cas d'oposició frontal d'Espanya i de negativa a autoritzar el referèndum, haurà de ser un dels primers passos en el procés d'independència, i no dels darrers com de vegades s'argumenta. Com més trigui a materialitzar-se la declaració d'independència, més dubtes suscitarà la majoria parlamentària present o la sorgida d'unes eleccions sobre la seva voluntat de caminar cap a la llibertat.”
... i els dubtes sobre la seva oportunitat, contingut i viabilitat ...

Xavier VIDAL-FOLCH, “La independencia no existe” a El País (25-09-12)

Lamento traer desde Europa esta noticia: la independencia es imposible. No porque alguien la impida. Sino porque la independencia ya no existe en la Europa real, la UE. Como no existe el Estado-nación. Ni la soberanía nacional. Aún pesan. Pero son solo residuo histórico, apariencia en estado terminal, ensoñación.” ...

Los polemistas ágiles endosan estos argumentos, pero arguyen que ya les bastaría para sí con la sombra, residuo, símbolo o apariencia de poder de los Estados, aún notable. Reclaman Estado, aunque esté desnudo. Se entiende en el corto plazo, pero no parece lúcido apostar a largo plazo por una construcción histórica en decadencia, llegar cuando todos se van, incluso aunque ignoren que se van. Ni es hábil agotarse en melancolías, cuando la nueva fisonomía de la Unión requiere de una rebeldía, esta sí, con causa de futuro: un potente combate por una unión política que ejerza el control democrático sobre los nuevos poderes, europeos. Si el poder está en Europa, controlemos Europa, no sus sucedáneos.”

Si el beneficio de la independencia sería, pues, más bien marginal, ¿vale la pena pagar el alto coste que conllevaría? La historia arroja pistas sobre esa relación coste-beneficio. Cataluña es imaginable como entidad diferenciada, objeto identificable, independiente, porque lo ha sido ... Pero España sin Cataluña no es pensable, rechina al imaginario colectivo. Con razón. No sería, porque al cabo España es un realidad integradora de muchos factores, pero muy destacadamente el producto de la fusión de sus matrices castellana y catalana” ...

A la luz de la historia ese escenario idílico parece improbable. Más bien el recelo sería grande y la resistencia quizá numantina; comprobaremos los indicios en la campaña de Navidad. Una técnica habitual en otros lares para domeñar esas reacciones es la de la respuesta radical, populista. Lo que enconaría el conflicto Cataluña-España (o resto de) y dentro de Cataluña: liquidaría la unidad cívica del pueblo catalán. Un bien precioso siempre. Y en sociedades complejas y mestizas, aún más delicado.”

Los catalanismos —de izquierda y de derecha— de vocación mayoritaria nunca fueron independentistas (más de cinco minutos). Siempre persiguieron dos objetivos, arduos de conciliar: la autonomía de Cataluña y la participación en la dirección de España.” ...

¿Es ya impracticable la vía autonómico/federal? Las quejas por los retrocesos del actual Thermidor son razonables, pero si esa vía es impracticable a causa de la caverna, ¿acaso es más hacedero un camino aún más empinado? Quienes mezclan a todos y consideran que en España todos compiten en aversión a lo catalán, pueden renegar de la tradición catalanista y proyectar “nuevas ilusiones”. Pero su opción fracasó siempre. Quizá fuese más práctico no reincidir en el error. Sobre todo si al final del camino la independencia no es tal.”

El último alimento de esas ilusiones independentistas está siendo el agravio financiero, el déficit fiscal —el saldo entre la contribución catalana a la Hacienda común y el flujo que recibe—, reputado excesivo. La Generalitat de Artur Mas ha nutrido la transmutación de la lógica queja crítica contra su exceso en una protesta por un supuesto“expolio”, eso tan cariñoso del “España nos roba” que pregonan los medios subvencionados.” ...

¿Exceso? Comparemos con las realidades federales más homogéneas de las que hay datos (Alemania no los da). La región más rica de Australia, la occidental, tiene un déficit del 3,93%; la de Bélgica, Flandes, del 4,4%; la de Canadá, Alberta, del 3,23%. Habrá que corregir el diferencial entre esas cifras y las nuestras, por supuesto. Pero por la vía menos traumática posible.”
Ramon MARIMÓN, “La confusión de la independencia” a El País (2-10-12)

Cataluña no es Grecia, aunque ambas compartan el ser un cabal reflejo de lo complejo que resulta establecer uniones políticas en la diversidad, solidaridad en la adversidad. Tienen algo en común: la manera en que salgan de la euro-crisis va a determinar su crecimiento, bienestar e identidad en las próximas décadas. Cataluña no es Grecia; entre muchas otras cosas, no es un Estado, aunque es fácil argumentar que tiene más capacidad de autogobierno… si la dejaran. En este sentido, la pregunta de si quiere ser un Estado de la Unión Europea parece justa y razonable, como lo podía haber sido preguntar a los griegos si debían seguir en la Eurozona. Son preguntas de gran calado y emotividad; hay que dejar de lado esta última para valorar la primera.” ...

Desgraciadamente, en el clamor catalán de independencia (mejor llamarlo por su nombre) también veo confusión y parecidas visiones contradictorias: el empowerment del 11 de setiembre y el sueño de quienes ya se ven abriendo embajada catalana en París; la racionalidad en los que piden seny, recuerdan la gravedad de la crisis y hablan de federalismos y, a la vez, el desprecio en aquellos que al decirlo se les escapa una mueca (al forzar la pronunciación catalana), utilizan la crisis para posponer decisiones sobre un problema histórico, y hablan por pura retórica.” ...

Entiendo la frustración de quienes dicen que “los intentos de encaje de Cataluña en el Estado español son hoy una vía sin recorrido”, pero no veo, como otros no ven, el recorrido del encaje del Estado Catalán en la Unión Europea. No es por falta de imaginación o por un simple cálculo económico (de la lechera), sino porque es una opción política que no está en la agenda de la Unión Europea y forma parte del interés de muchos Estados miembros que no lo esté, aún menos en la Eurozona, y nadie con un mínimo de seny quiere balcanizar el problema. La confusión puede llevar a transformar el voluntarismo de la opción en un nuevo victimismo respecto a Europa, una nueva distracción en tiempos de crisis.



En cambio, cuando está claro que mientras la Unión Europea sea una Europa de Estados (y la nueva propuesta de los once, entre ellos España, profundiza en esta dirección), el Estado Catalán de la Unión Europea es una ensoñación, cuando se ha despejado esta confusión, es posible y necesario confrontar la nueva situación que 30 años de autonomías —históricas y menos históricas— ha creado y que el 11 de setiembre en Barcelona, la crisis de las cajas de ahorros y los recortes de las Comunidades Autónomas nos han recordado.

Es posible ver que, precisamente porque la Unión Europea —y, en especial, la Eurozona— absorben una gran parte de nuestro espacio político-económico, diversas opciones son posibles dentro (llamémosle también por su nombre) del Estado español, sin que al Rey se le caiga la corona.

Con una buena dosis de fría racionalidad por parte de todos, la voluntad emancipadora del empowerment catalán puede, y debería, ayudar a encontrar una mejor unión política en la diversidad, a encontrar solidaridad sin agravios en la adversidad de la crisis. Quizás esta sea la estrategia, no sin riesgo, del Gobierno catalán: el empowerment y la pregunta de gran calado como bazas de negociación. Quizás de la confrontación nacerá un nuevo entendimiento. Quizás no haga falta esta confusión…”
Manuel CRUZ, “Independencia: ¿para qué, exactamente?” a El País (6-10-12)

Siempre he tendido a opinar que esa especie de dogma del pensamiento nacionalista (el omninacionalismo, bien lo podríamos denominar) expresa, en el fondo, una profunda debilidad teórica, a no ser que, a continuación, se aporten razones que permitan distinguir entre nacionalismos mejores y peores. Pero mientras se persevere en enraizar una aspiración política en un sentimiento identitario, el debate entre emociones enfrentadas no da de sí (en definitiva, ¿qué convierte a un sentimiento en mejor que otro?, ¿por qué será que el sentimiento propio a este respecto es visto siempre como limpiamente transversal y el ajeno como insoportablemente sectario, cuando no directamente facha?). Un viejo amigo mío, acreditado científico social, suele bromear diciendo que el nacionalismo es la actitud política que requiere un menor esfuerzo intelectual. En efecto, si uno se declara liberal, a continuación viene casi obligado a especificar si lo es en el sentido más clásico, de Stuart Mill, o en el de Berlin, o en el de Dahrendorf, o incluso en el del neoliberalismo. Si uno se declara socialista, no le queda más remedio que justificar su reformismo frente a los partidarios de transformaciones más radicales y reconstruir las discusiones teórico-políticas entre socialdemócratas y comunistas que atravesaron buena parte del siglo XX, y así sucesivamente. Para ser nacionalista, en cambio, no hace falta haberse leído un solo libro: basta con apelar a un sentiment, el cual se da por descontado que constituye fuente incuestionable de legitimidad política.” ...

  1   2   3


La base de datos está protegida por derechos de autor ©espanito.com 2016
enviar mensaje