Página principal

Els senyors Borkman. Henrik Ibsen. Versió lliure i direcció de Jordi Coca. Intèrprets: Carles Arquimbau, Mercè Managuerra i Carme Callol. Espai Escènic Joan Brossa


Descargar 15.35 Kb.
Fecha de conversión18.07.2016
Tamaño15.35 Kb.
Els senyors Borkman. Henrik Ibsen. Versió lliure i direcció de Jordi Coca. Intèrprets: Carles Arquimbau, Mercè Managuerra i Carme Callol. Espai Escènic Joan Brossa.
El silencio y la cadencia
John Gabriel Borkman (1896) es un drama tétrico de personjes torturados. El de un hombre con grandes ideas financieras que acabó en la cárcel: el de su mujer, Gunhilda, que no ha superado la deshonra social y el estrangulamiento económico provocado por su marido, y, finalmente, el de su hermana, El · la Rentheim, la mujer que Borkman rechazó robándole el alma y el aliento. Jordi Coca visitó la obra y levantó su versión sobre estos tres personajes, prescindió de los cinco restantes, incluso el hijo, y ciertamente que los conflictos personales, el crepúsculo eterno instalado en la casa de los Borkman, está dramáticamente y visualmente muy bien resuelto. La amargura de los esposos y el deseo de venganza de la cuñada se citan una tarde cuando ésta acude para buscar a un hijo que cree que le pertenece. Ni Gunhilda ni su marido pueden hacer nada. Están en sus manos. La mirada de Coca vierte un tono de intriga, de suspense sobre una obra donde la acción dramática pasa inexorablemente por el atormentado interior de los personajes y de ahí que sus expresiones y movimientos, su forma de estar resulten determinantes. Pero Coca, a la vez director, quiere darle una vuelta de tuerca a la historia que, ciertamente como dramón, resulta un tanto anticuada. El drama está ahí pero hay que servirlo de una forma diferente, nos dice. El director lo ha concebido como una partitura con palabras, músicas incidentales y silencios. Y es en ese tercer elemento donde la rigidez del director para establecer un tempo dramático se manifiesta exagerada. Diría que hay silencios demasiado medidos, extraños y, a la postre, vacíos. Si en las obras de Beckett y de Pinter los silencios están llenos y forman parte del diálogo, en la partitura de Coca delatan su premeditación. No todos, claro, pero sí los suficientes como para romper la cadencia, sobre todo en la primera parte. La cuestión ralentiza la función, rompe, a mi parecer su ritmo, más aún porque los personajes están en un espacio naturalista y hablan desde ese lugar. Eso, al margen de la pirueta final. Incluso diría que los tres magníficos intérpretes, al menos el día del estreno, se encuentran incómodos. No creo que Coca quiera cambiar esos tempos, pero estoy seguro de que si lo hiciera manteniendo el tono de la composición, Harpócrates, dios griego del silencio, y, sobre todo, el público lo agradecerían.
Santiago Fondevila

La Vanguardia

27/06/2006

______________________________________________________
Trinxeres de la vida burgesa
Henrik Ibsen es va basar en un fet real, ocorregut 50 anys abans, per a la trama de John Gabriel Borkman, estrenada simultàniament en dos teatres de Hèlsinki el 1987. El seu primer gran èxit després de Casa de nines. Gens estrany en una obra que flirteja amb el melodrama burgès. Jordi Coca ha redefinit radicalment el text per allunyar-lo d'aquesta etiqueta. Queden tres dels vuit personatges originals. I els principals elements fulletonescos s'han eliminat. Sabem que una germana (El•la) visita l'altra (Gunhilda) després d'anys sense relacionar-se. Ve a reclamar un vell dret: portar el cognom Borkman. Gunhilda el porta, però només per carregar-lo com una maledicció. Al pis superior, en un món a banda, hi viu el seu marit, tancat en una presó interior, després de sortir d'una altra de real per haver malbaratat els estalvis dels seus clients. Si El•la no ho va aconseguir amb el seu marit, almenys ho intentarà amb el fill de la seva germana, que ha criat com si fos seu.

Davant el risc del fulletó, l'obra revisada es refugia en el combat psicològic entre els tres personatges principals. Coca demana que la lectura es faci en l'espai que deixen les paraules i els silencis. Un terreny per a l'anàlisi de les incomprensibles raons que han portat els tres personatges a una absurda frustració.

Els actors comparteixen la mirada del director, malgrat que només Carme Callol (El•la) vagi més enllà de l'academicisme que limita l'interès interpretatiu de Mercè Managuerra i Carles Arquimbau. Callol dóna la dimensió justa a una frase per treure tot el potencial ocult en unes paraules aparentment inofensives. Quan diu "jo l'estimo", una trinxera enemiga es desplega a l'Espai Brossa.
Juan Carlos Olivares

Avui

26/06/2006

______________________________________________________
Teatre de text i d’interpretació
La commemoració del centenari de la mort de Henrik Ibsen té la seva cita més important en el muntatge de Peer Gynt (1867) al Teatre Grec. Anticipant- se uns quants dies, l’Espai Brossa estrena, fora del Festival Grec, Els senyors Borkman, obra nascuda a partir de John

Gabriel Borkman (1896), un text fonamental de la dramatúrgia europea de finals del segle XIX i una de les obres més significatives del dramaturg noruec. Jordi Coca en firma la direcció i la versió

lliure, feta des de la traducció de l’original, de Jem Cabanes.

Tota versió suposa una manipulació i són els resultats els que aclariran el grau d’identificació amb l’obra original. En aquest cas creiem que Ibsen és a l’Espai Brossa, encara que és cert que

Coca també té la mirada posada en Strindberg. Hi ha tres importants reduccions respecte a John Gabriel Borkman: de text, que deixa l’obra en una hora i quart de durada; de personatges, que els

rebaixa de vuit a tres; i d’argument, que ara se centra en el dur enfrontament entre els tres personatges principals del text original: el senyor Borkman (Carles Arquimbau), la seva dona (Mercè Managuerra) i la germana d’ella (Carme Callol). Els senyors Borkmanés un drama social amb algunes pinzellades de

tragèdia, un text en el qual els personatges s’enfronten a

una història ocorreguda en el passat, amb ressonàncies

morals. Ibsen va posar en pràctica una nova manera de fer teatre i d’endinsar-se en els racons de l’ànima humana. Aquí es recolza

en una història gairebé novel.lesca que els personatges reviuen i actualitzen. És un teatre analític en el qual el text i la interpretació

són els eixos principals. Coca aconsegueix que els embolics propis d’aquesta història s’administrin de forma gairebé policial; a poc a

poc l’espectador anirà coneixent la veritat final. L’última escena és, des del punt de vista teatral, un encert total. La direcció aposta pel risc, marca un ritme lent ple de perills i demana als actors que utilitzin els silencis i els tons baixos i que pràcticament masteguin les paraules. És una proposta a l’espectador perquè entri en aquest marc i allà segueixi les peripècies dels personatges. Els resultats



són francament bons. Tres interpretacions segures, sense fissures, sotmeses a una disciplina de la qual mai surten.
Gonzalo Pérez de Olaguer

El Periódico

23/06/2006

______________________________________________________


La base de datos está protegida por derechos de autor ©espanito.com 2016
enviar mensaje