Página principal

Brillantor i calidesa


Descargar 24.17 Kb.
Fecha de conversión18.07.2016
Tamaño24.17 Kb.
Brillantor i calidesa

El sol de Hofesh Schechter té tant de brillantor i calidesa com de fredor i distància. És un sol que tant escalfa i il·lumina com produeix una llunyania gèlida. Però aquestes evidents oposicions son preteses i buscades per un coreògraf que aconsegueix posar damunt l’escena un caos bell, amb espurnes d’humor, però també un xic pretensiós.

Sun és una peça que parla de la confusió que viu el món i de la manipulació que tots patim. I per explicar-ho, Schecter elabora una coreografia amb una columna central desordenada, en la qual el final de l’espectacle apareix a l’inici per, segons paraules del coreògraf, poder veure tranquils i relaxats l’espectacle, sabent per endavant que hi haurà un final feliç.

En el muntatge no hi ha llargues seqüències coreogràfiques doncs tot el contingut transcorre en imatges puntuals i fragmentades on catorze ballarins, que desprenen una hipnòtica presència escènica, protagonitzen un discurs que pretén despertar convulsió pel seu contingut de denúncia. Denuncia a què? Doncs a un univers ple de veritats falses, a una manipulació que sotmet al més feble, i a una violència que se’ns ven com necessària i excusable. Però per exterioritzar aquesta denúncia no faria falta recorre a la paraula, ni fer-nos un discurs verbal sobre les misèries del món. Desafortunadament, les paraules desprendre un tuf pretensiós que no hagués tingut lloc si s’hagués utilitzat un verb menys moralista o únicament el gest.

Deixant de banda aquest discurs verbal, Sun és un espectacle de nota alta, no tan sols per l’excel·lent nivell dels ballarins, sinó que també per l’àgil i encertat desordre narratiu i per un moviment ondulant, angulós o estàtic, algun d’ells similar als gestos de les marionetes. El muntatge també és recomanable per un vestuari deliciós, d’essència i traços renaixentistes, per una il·luminació que, amb mestria, convida a passejar-nos per un món càlid i fred, i per una banda sonora on la saviesa de Shechter també té molt a dir.

Montse Otzet. Recomana, 10 juliol 2014.

______________________________________________________

Un sol hipócrita

Brillante, trepidantes y con unas gotas de acidez y pedantería resultó Sun del bailarín, coreógrafo y músico israelí, Hofesh Shechter, que bailó su compañía la noche del miércoles en el Teatre Grec. El sol de Hofesh es un sentimiento interior en el que se tejen derechos humanos, arte y filosofía. Un ambicioso cúmulo de conceptos expresados por un vital e insaciable baile que interpretan catorce magníficos bailarines y que acompaña una ensordecedora música de percusión ideada por el propio coreógrafo con la que se mezclan temas de Richard Wagner e Irving Berlin entre otros. La belleza estética de la obra engulló las ideas.

Al comenzar Sun, el coreógrafo muestra unos minutos del final de la coreografía, y una voz en off, en catalán, explica que pase lo que pase en escena al final todo acabará bien. Una forma de expresar la mirada hipócrita de un sector de la humanidad, que vive entre comodidades, sobre los horrores a los que están sometidos otro sector de los humanos, cuando todos viven bajo el mismo sol. De eso trata Sun, del poder del verdugo frente a la víctima, del dominio del hombre sobre el hombre. Para ello Hofesh muestra unos paneles en que se ven ovejas, que manipuladas por los bailarines forman rebaños, frente a otro que representa el lobo y otros que representan el colonizador frente al indígena. La voz en off repite diferentes mensajes a lo largo de toda la pieza.

La idea de este espectáculo es original y su puesta en escena impecable. El brillo del diseño de luces proyectado en la montaña de Montjuïc era hipnótico y el vestuario a base de tonalidades blancas muy sugestivo. Sin embargo todo ello forma un todo demasiado hermoso para expresar la crudeza de las ideas que laten en este espectáculo. Por esta razón, el Sun de Shechter no logró golpear emocionalmente al público. Incluso el baile que tiene una fuerza visual extraordinaria al basarse exclusivamente en el trabajo coral no logra acelerar el corazón del espectador. Los fragmentos en que los bailarines danzan como si fueran marionetas para expresa la manipulación de unos hombres sobre otros no destila indignación soterrada o resignación es endeble. La obsesión de Hofesh por crear un espectáculo brillante como el sol le ha llevado a lograr que el mal tenga un brillo rutilante no creíble, le resta crudeza y realidad en pos del efectismo.

Este artista israelí está considerado como uno de los creadores más interesantes de la escena británica. Precisamente la primera vez que Hofesh actuó en Barcelona al frente de su compañía, siendo un desconocido, fue en el Sant Andreu Teatre (SAT), en el marco de la programación del Grec 07. Ahora ya ha vuelto en diversas ocasiones a nuestra ciudad convertido en un afamado creador. El próximo invierno presentará en el Mercat de les Flors un espectáculo que creó el año pasado en Barcelona, concretamente en una residencia en el Graner.

Carmen del Val. El País, 10 juliol 2014.

______________________________________________________

Energia electritzant

Amb l’energia electritzant , la potencia conceptual i l´humor soterrat i ple de carrega ideològica que caracteritza tots els seus espectacles, la companya Hofesh Shechter ofereix una hipnòtica mirada sobre el colonialisme en totes les seves vessants. Plena de rampells de somnis imperials, imatges impossibles sobre els patrons culturals dominants que s’acaben transformant en noves armes d’ocupació, marxes militars capaces d’ofegar els més frenètics ritmes tribals, xais eternament amenaçats per l’ombra de llops depredadors i bons salvatges indígenes sempre a punt de caure en la xarxa dels invasors que presumeixen de bon rotllo civilitzat, Schether signa una coreografia memorable tant per la seva intensitat creativa, com per la força de la seva execució.



Ramon Oliver. Recomana, 10 juliol 2014

______________________________________________________

Una coreografia molt complerta

Hofesh Shechter, un coreògraf popular a la Gran Bretanya i amb molta credibilitat en l'escena internacional ja té una parròquia de seguidors a Barcelona, gràcies a les visites d'aquest israelià afincat a la gran Bretanya. A Sun, hi ha la potència i les coreografies corals dels anteriors muntatges (amb un regust a dansa folklorica potent, desconstruïda i una música dominant i trencadora, amb grans contrastos) i també s'hi suma una voluntat de denúncia i un evident caràcter còmic.

No es pot entendre d'altra manera, les insistents advertències (tot en català, pronucniat per un Shechter còmplice) a què cap animal ha patit violència en la construcció de la peça. Pêrquè només hi apareixen un ramat d'ovelles i un llop dibuixats sobre fusta. És l'amenaça de l'home blanc sobre el de color. La dominació dels eurupeus a les diferents colònies. El quadre, més endavant, es transforma amb dibuixos d'indígenes que reben l'amenaça d'un explorador, aparentment, simpàtic i despreocupat.

És un espectacle per a tots els públics perquè la música i els continus desplaçaments dels ballarins (un cos de ball de 14 cossos més una veu que xiscla des de platea, no s'espantin, quan insinua el magnicidi del ramat) la fan molt atractiva. La il·luminació és un altre element que captiva. Schether ha aprofitat, fins i tot, les ombres d ela pedrera. Ha eliminat el seu decorat i ha integrat l'espai en aquest quadre.

Tot i la velocitat dels ballarins i el seu elevat nombre, rara vegada hi ha contacte. Amb els talls musicals, es transformen en unes estàtues pulcres. Quan el moviment és lent, sigui insinuant, divertit o emocional demostren el magnetisme dels seus moviments. Aixecant el braç sembla que disparin una vertical fins al cel. Hi ha ànima i àurea, màgic. Com amb els actors de Peter Brook, per citar una referència estel·lar. Hi vagin. No se'n penediran.

Jordi Bordes. Recomana, 10 juliol 2014.

______________________________________________________

La Arcadia feliz no existe

En todo caso se puede crear un espejismo sin preguntar cómo mantener ese espacio idealizado en medio de la dura realidad. Como el retiro bucólico que se construyó Maria Antonieta en el recinto de Versalles. El siglo XVIII, el siglo de las Luces, de la razón y la belleza, es la inspiración estética que parece evocar Sun, la retorcida coreografía de la Hofesh Shechter Company. Pero los cuadros de Watteau y sus inocentes arlequines se agitan en una danza frenética hasta trasmitir la inquietante acumulación de Pulcinellas de los cuadros de Tiepolo. Un mundo de seres vestidos de blanco, entre la perfección y la deformidad. Pureza grotesca. Ritmos de danzas populares –el frenesí del sur– y del Oriente domesticado. El Oriente colonizado y reinterpretado por Occidente. La chinoiserie o turquerie que decoraban gabinetes y salones, que se abrían paso en la moda y en los escenarios, en óperas de Mozart o Rossini. Todo iluminado por un cielo de bombillas de delicada belleza. Un espectáculo hermoso de contemplar que se divierte con el espectador, que lo invita a disfrutar del placer estético para romperle la magia con el recordatorio brutal de que esta experiencia tan civilizada es una isla en medio del horror, que para mantener este ideal se ha matado, explotado, violado, robado, conquistado. Somos Versalles mientras alrededor el pueblo clama por un pedazo de pan. El lobo regresará a palacio cubierto con la piel de los corderos despellejados. Tan hermoso y cruel como un cuento de los hermanos Grimm.



Juan Carlos Olivares. Recomana, 10 juliol 2014.

______________________________________________________

Una intensa reflexió sobre el colonialisme

En l’art, la feina a llarg termini és l’única que té sentit. La resta són singlots. El coreògraf israelià Hofesh Shechter ha mantingut una bona relació amb Barcelona abans de convertir-se en una de les estrelles emergents de la dansa europea. Els espectacles de l’israelià s’han vist al Mercat de les Flors (2008, 2011, 2013), que fins i tot va tenir en residència el coreògraf durant un mes al Graner. El Mercat, doncs, ha acompanyat el creador en el seu camí artístic i és bo, i és lògic, que ara torni en el marc del Grec amb Sun, un espectacle que parla del colonialisme; del d’abans, bàsicament, i amb apunts del colonialisme actual.

Una de les característiques singulars del treball de Shechter és, sens dubte, el fet que ell mateix crea la coreografia i la banda sonora dels seus espectacles, perquè el coreògraf modela els signes, les frases i el seu abecedari coreogràfic d’una manera molt completa, creant uns paisatges sonors en què els frenètics moviments dels ballarins i les ballarines encaixen a la perfecció. Sun és una obra madura. Es nota no només en la concepció general de l’espectacle sinó en l’humorístic distanciament i en la capacitat per arribar fins i tot a l’autocrítica. L’agitació i la velocitat de moviments són dues de les constants de Sun, una obra construïda sobre frases curtes i amb un lleuger minimalisme repetitiu en què es confronta l’Imperi Britànic al món indígena africà, els moviments primitius amb la gestualitat de la cort, i que tanca amb una dura reflexió que no perquè sigui coneguda deixa de ser amarga veritat: l’explotació dels altres per a la nostra comoditat.

Sun : un espectacle intens, compromès, interpretat per catorze magnífics ballarins, amb un disseny de llums espectacular, que manté l’interès de principi a fi.



Santi Fondevila. ARA, 11 juliol 2014.

______________________________________________________

El colonialisme i els seus efectes

Evidentemente me esperaba más. Había comentarios de previas demasiado optimistas con lo que realmente nos encontramos una poco apacible noche de miércoles en el amfiteatro del Grec. Un montaje sobre el colonialismo y sus efectos. La parte textual excesivamente repetitiva y que corta el ritmo trepidante del que gozan las escenas danzadas, tienen la culpa de que el resultado final no haya sido el esperado.

La danza grupal ayudada de una importante presencia lumínica es lo mejor de la pieza, pero el peso entre texto danza no es equilibrado, o al menos el espectador percibe que justo cuando empezaba a disfrutar los bailarines se retiran para dejar paso a la voz en off, a ese texto que deja de ayudar a la compresión y sólo entorpece a un montaje que sin él y centrándose en su punto fuerte, la danza, hubiera sido delicioso.

Elisa Díez. Recomana, 12 juliol 2014.

______________________________________________________

La dansa que provoca: Sun

Després dels sis mesos que va passar a l'antiga colònia belga, Joseph Conrad va escriure El cor de les tenebres (Heart of Darkness). Més enllà d'esdevenir un complet catàleg de l'horror, l'obra va marcar un punt d'inflexió en el pensament contemporani. Per molt llunyà geogràficament que fos l'Àfrica, no era possible continuar tancant els ulls. S'interpel·lava de manera directa i acusadora les potències europees de l'època. En una societat d'estricta moral domèstica, però de nul·la consciència d'humanitat, encara caldria escriure amb molta sang el segle XX perquè els drets humans (i dels pobles) fossin reconeguts.

El tema de la violència ha impregnat sempre l'obra del coreògraf israelià Hofesh Shechter. Establert a Londres, des d'on desplega seducció, compta amb l'estima incondicional del públic barceloní. I el suport decidit del Mercat de les Flors, a qui cal agrair l'aposta avançada per aquest jove i poc conegut ballarí. Political/Mother era fins ara la seva obra més destacada. En aquella ocasió abordava a dos nivells la qüestió: la de l'abandonament infantil (circumstància personal); com la idea de pàtria (referència al seu país d'origen). Els seus muntatges combinen sempre impacte visual i àmplia capacitat expressiva. Exigent, amb un esforç físic compromès, els ballarins són comunicadors d'una forta i única idea, allunyada d'una narrativa complexa. En l'origen de Sun, el deure categòric de pensar: interpel·lar, provocar, incomodar. Tot, per no oblidar.

El sentit circular de l'obra pren així sentit: què hem après des de què Conrad va escriure aquelles pàgines de la infàmia? I sense entrar, potser per prudència, potser senzillament perquè sap que no li perdonarien, les imatges de la coreografia són plenament actuals només que penséssim en les notícies del dia. El vestuari d'època accentua la llunyania temporal: però la música ensordidora, rítmica i furiosa composada pel mateix Shechter ens retorna a la incòmode veritat: és aquí i ara, que a uns quilòmetres d'aquesta plàcida nit d'estiu s'està escrivint de nou aquell relat de la barbàrie.

Malgrat aquest fil de continuïtat, tant amb l'obra coreogràfica de Shechter, com amb aquell compromís ètic, Sun està farcit de novetats. La més destacada: un sentit de l'humor poc conegut fins ara. És com si la pressió a què ha estat sotmès des de que se l'ha convertit en l'estrella més fulgurant de la dansa contemporània actual, hagi tingut per resposta una més i millor innocència. Lluny d'aprofundir en aspectes formals i de contingut, abstret per poques però contundents línies de dibuix dramàtic i coreogràfic, aposta per reforçar-se en una sola idea, prou forta i distintiva com perquè el seu treball sigui reconegut amb segell propi. No en el sentit de resultar nou allò que explica, sinó pel seu caràcter universal. La violència, al capdavall, és substantiva de la condició humana i no pas una conseqüència d'actes erronis. Pura banalitat, ens advertirà després de la segona guerra mundial la filòsofa Hannah Arendt.

La veu en off en català del mateix Shechter; una broma que no explicarem aquí però que tots aquells que hàgiu vist altres espectacles de la companyia entendreu de seguida pel que fa a com s'acaben les seves obres (aquells seus dos minuts finals que sempre he dit que paguen per tot un esforç); i determinats jocs amb els espectadors, a través de les llums, com del propi text, allunyen Sun d'alguns dels principals problemes en què hauria pogut caure: fer-nos sentir responsables de coses que se sap prou bé que no són al nostre abast de resoldre; o caure en una certa demagògia, cosa que hagués invalidat d'arrel tot l'espectacle. Sun és pura innocència i per demostrar-ho gaudeix rient de la seva pròpia posició d'autoritat. Una rebequeria infantil, una decidida i nostàlgica síndrome de Peter Pan en què Hofesh Shechter ha decidit instal·lar-se amb la seva companyia de dansa.



La música Die Walküre de Wagner queia sobre els boscos, en forma de napalm, en la versió lliure que va fer Francis Ford Coppola del llibre de Conrad: Apocalypse Now. Va desplaçar llavors la història a la guerra de Vietnam, protagonitzada per la nova potència emergent de l'època: els Estats Units d'Amèrica. En el muntatge de Hofesh Shechter, de nou Wagner, amb un breu fragment de Tannhäuser. Pel mig, malgrat el temps transcorregut, aquest gran silenci. Lluny: Israel i Palestina. Nosaltres aquí: escrivint i gaudint de l'abstracció. No em direu que tot plegat no sembla una estranya broma infantil.

Jordi Sora i Domenjó. Recomana, 13 juliol 2014.

______________________________________________________


La base de datos está protegida por derechos de autor ©espanito.com 2016
enviar mensaje